Primer van aparèixer els marcians. Després, l’imaginari col·lectiu, el nostre bagatge cultural, s’ha anat omplint, a poc a poc, de tota mena d’extraterrestres: amigables, hostils, estranyots, simpàtics, fastigosos...
A l’espera d’aquest futur «contacte», tan anhelat per alguns com temut per altres, EL MEU GERMÀ ÉS UN MARCIÀ convida a trobar-se (o retrobar-se, per a aquells que ja han estat abduïts alguna vegada) amb tots aquests éssers de l’espai exterior. I ho fa a través de la poesia i l’humor, un llenguatge universal que, qui sap, potser també es parla a la galàxia d’Andròmeda o a Alfa Centauri.
Javier González i Lluïsot tornen a unir els seus talents després de El meu pare és un home llop per endinsar- se, aquesta vegada, en l’univers dels marcians i la ciència-ficció. Javier hi posa la poesia i els jocs de paraules; Lluïsot els transforma en il·lustracions plenes d’imaginació i color.
